RECOMANACIONS GENÈRIQUES D’ACTUACIÓ PER PART DE LES EMPRESES DE PUBLICITAT DAVANT SITUACIONS D’INCOMPLIMENTS CONTRACTUALS DERIVATS DE L’ACTUAL SITUACIÓ DE CRISI PROVOCADA PER LA PANDÈMIA
Al marge de les mesures a adoptar a escala interna en l’àmbit laboral (Erte, baixes assimilades a IT ,treball a domicili, etc.), i obviant el fet que cada cas particular tindria el seu tractament adequat, les empreses de publicitat haurien d’actuar amb diligència en la presa de decisions davant supòsits de contractes “anul.lats” amb clients motivats per l’actual situació de crisi que ens afecta en primer lloc, i per sobre de qualsevol altra consideració, reconèixer que l’actual situació d’epidèmia és un esdeveniment absolutament imprevisible per a les parts signants d’un contracte excepte improbables excepcions.
El Reial decret que declara l’estat d’alarma introdueix en les seves disposicions addicionals la suspensió de terminis de prescripció i caducitat de qualssevol accions i drets mentre duri l’estat d’alarma, però aquesta suspensió no seria aplicable als terminis d’execució de la prestació del servei (publicitari) fixat en un contracte subscrit entre agència – anunciant, en tractar-se d’una norma excepcional que exclou l’analogia.
Tanmateix i malgrat això, no significa que en tots els casos el client pugui donar per finalitzat el contracte unilateralment i sense obligació d’indemnitzar.
Per tant, i encara que és evident que aquesta situació de pandèmia no deixa d’afectar les obligacions contractuals existents entre parts, com afecta a totes les obligacions derivades de l’activitat econòmica en general.
Resulta essencial recórrer al contracte signat entre parts com a primera mesura per a concretar l’abast de les responsabilitats que assumeixen les mateixes en supòsits de cas fortuït i força major com és el cas.
En aquest sentit, existeix un principi jurídic que dictamina que els pactes han de complir-se (“pacta sunt servanda”), com així recull el nostre ordenament jurídic (ats.1091,1256 CC).
Sobre la base d’aquest principi, cada part haurà de complir allò al que es va comprometre contractualment, inclosos els riscos derivats d’això, així com indemnitzar els danys causats pel seu incompliment – arts.1094,1101 CC-.
Les úniques limitacions a aquest principi serien els esmentats casos fortuït i de força major, en els quals pot no respondre’s per danys si resulta impossible realitzar la prestació contractada i les circumstàncies que han originat aquesta situació van ser totalment imprevisibles, com dèiem.
Així mateix, la doctrina jurisprudencial de la clàusula rebús sic stantibus, implícita en tots els contractes, dictamina que un canvi totalment imprevisible en les circumstàncies pot portar a la modificació o extinció de les obligacions.
No obstant això, al nostre país aquesta clàusula s’aplica en aquests supòsits amb caràcter restrictiu i exigint, en tot cas, els mateixos requisits que per a la força major, això és, imprevisibilitat i causalitat.
En definitiva i a manera de conclusió, davant una situació d’incompliment contractual basat en l’actual “situació legal d’alarma” hauríem d’actuar de la següent manera:
1.- Acudir en primer lloc a l’estipulat en la llei i als pactes en el contracte. Podria donar-se el cas que una de les parts hagués assumit contractualment el risc per a supòsits imprevisibles i inevitables (art.1105 CC)
2.- Necessitat que existeixi una causalitat directa entre la crisi deslligada i la impossibilitat del compliment de la prestació contractada. Això vol dir que, per exemple, si tenim compromesa una campanya o acció publicitària en un determinat termini, no és gens clar que el client pugui emparar-se en l’epidèmia per a extingir un contracte que pogués complir-se en aquest termini – o en una pròrroga raonable i consensuada d’aquest.
3.- Finalment, els efectes del cas fortuït, força major o clàusula “rebús sic stantibus” han de ser proporcionats a la gravetat de les circumstàncies.
Com partim de la bona fé de tots dos contractants, la conseqüència més raonable davant la nova situació creada per la pandèmia serà la modificació del contracte per a reequilibrar les obligacions, procedint-se a la resolució del mateix sols en cas de concórrer la impossibilitat del seu compliment.
Finalment, i amb caràcter general, afegiria que el més aconsellable seria notificar al client la intenció de resoldre la difícil situació creada de manera amistosa, pactant una rectificació/novació del contracte, per exemple allargant o fraccionant tant el termini d’execució de la prestació-com els pagaments, de no ser això viable, adoptar les mesures possibles per a intentar complir, guardant a més una acreditació d’aquestes, exigència del TS, si es pretén acreditar en un futur plet la no inevitabilitat de l’incompliment.
Atès que hi ha hagut precedents que tota rescissió unilateral d’un contracte requerirà tant un preavís com una justificació/fonamentació jurídica que sustenti l’adopció de tal mesura per part de la part que procedeix a la rescissió.
Aquestes consideracions s’han d’enfocar davant el client d’una manera amistosa, intentant consensuar amb ell les mesures tendents a pal·liar en la mesura del possible els perjudicis irrogats a totes dues parts a conseqüència del cas de força major produït, si bé, i com no pot ser d’una altra manera, cada cas concret requerirà una resposta “ad hoc” al problema plantejat. En tot cas la “màxima” a continuar més aconsellable en situacions de crisis és la que sol resultar més rendible renegociar a la baixa les condicions contractuals amb el client, que perdre’l a la llarga.